Quan hom sent parlar de la data de l'11 de setembre de seguida li poden venir a la memòria fets com l'atemptat de les torres bessones de Nova York a l'any 2001 o el cop d'estat del general Pinochet a Xile l'any 1973, però avui vull parlar d'uns fets que van succeir ara fa uns 300 anys a la ciutat que m'ha vist néixer i on visc: es tracta, evidentment, del setge i la caiguda de Barcelona l'any 1714 davant l'assalt de les tropes combinades franceses i espanyoles que representaven a la monarquia borbònica.
M’agradaria que per uns moments tots plegats ens oblidéssim del que polítics i mitjans de comunicació d’un o altre signe diuen i diran aquests dies per poder retrocedir en el temps i veure un breu resum dels fets que van ocórrer a aquella època.
El començament del segle XVIII suposa el que es podria anomenar com una “primera globalització” ja que és en aquest segle quan sorgeix amb força la burgesia mercantil i es produeix l’expansió europea pels continents africà, asiàtic i americà en forma de colonialisme, fet que fa aparèixer organitzacions com ara les Companyies de les Índies Orientals d’Holanda, Gran Bretanya i França, que volen arrabassar les possessions portugueses a l’Àsia (1); el Tractat de Tordesillas de 1494 entre les corones de Castella i Portugal suposa el repartiment dels territoris que s'aniran descobrint al Nou Món (2), la Gran Bretanya també s'establirà a la façana atlàntica nord-americana i fundarà Nova Anglaterra i Virgínia, França ocuparà els territoris de la Guaiana i el Quebec per després dirigir-se cap a la vall del riu Mississipí (3).
És en aquesta època quan també comença a conformar-se l’estructura de l’estat modern i apareixen dos models que s'acabaran contraposant, per una banda la monarquia de caràcter absolutista (representada per la dinastia borbònica que governa a França) i per l’altre l’estat parlamentari (representat per països com ara les Províncies Unides d’Holanda o la Gran Bretanya).
Serà en aquestes circumstàncies quan es produirà el fet que acabarà conduint a l’esclat de la Guerra de Successió: la mort de Carles II "l’embruixat" (1661-1700) (4), últim representant de la branca espanyola dels Habsburg que moria després d'una llarga agonia sense deixar cap descendent directe.
Aquesta situació fa que ben aviat els estats europeus comencin a maniobrar per fer coronar un hereu de la seva conveniència per tenir accés directe a les colònies americanes i les seves riqueses així com altres possessions territorials. Finalment serà Felip, duc d'Anjou (1683-1746), qui esdevindrà coronat com a Felip V gràcies a la intervenció del seu avi Lluís XIV (1643-1715), rei de França i cap de la dinastia dels Borbons i la influència que el cardenal Portocarrero (1635-1709), tenia sobre Carles II com a Governador del Regne mentre la malaltia l'anava deteriorant progressivament convencent-lo per canviar el seu testament (5) (6).
La coronació de Felip V es produeix finalment sota la condició redactada al testament de Carles II que Felip mai podrà ser rei d'Espanya si existia la possibilitat que ho fos de França (7). Això suposa un canvi substancial respecte als desitjos del pare de Carles, Felip IV (1621-1665), que va deixar expressada a les seves últimes voluntats la prohibició explícita que la dinastia dels Borbons heretés la corona espanyola (8): "Por la ley firme, perpetua e irrevocable privamos de la sucesión de estos reinos y corona a la casa del Borbón".
Els primers moviments de Lluís XIV després de la coronació del seu nét van empitjorar la situació, ja que el va reconèixer explícitament com a hereu de la corona francesa (fet que uniria tots dos regnes) i va dur a terme els passos necessaris per a què les tropes franceses poguessin atacar els Països Baixos i Itàlia, a més a més Felip va atorgar privilegis als comerciants francesos per a negociar amb els assentaments espanyols al Nou Món apartant-ne a holandesos i anglesos (9).
Els enemics de la dinastia dels Borbons i aquells que tenien por del poder que aquesta adquiriria governant totes dues corones (l'espanyola i la francesa) ben aviat es van unir en la Gran Aliança de la Haia, que reclamava la corona espanyola per a l’arxiduc Carles d'Àustria i que agrupava fonamentalment a la Gran Bretanya, Portugal, les Províncies Unides, el Sacre Imperi Germànic i el Principat de Catalunya, els Regnes de València i Aragó així com els austriacistes presents a la resta del territori espanyol.
Pel que fa al Principat de Catalunya Felip V va ser ben acollit (el seu avi va aconsellar-li que es fes apreciar pels catalans (10)) i va jurar-ne les Constitucions (promulgades per primer cop l'any 1283), però ben aviat van començar a sorgir les desavinences per la manera com aquestes funcionaven, ja que legalment eren les normes legislatives de major rang al país, fins i tot es trobaven per sobre de decrets i ordenances reials (un fet únic a Europa) i només podien ser canviades per les Corts Generals del Principat. Això feia que la política i els afers de govern es duguessin a terme de forma pactista, és a dir, que les parts implicades havien d'arribar a un acord.
Aquesta desavinença es va manifestar amb actituds com la insistència del rei de mantenir el control sobre el procediment d'insaculació o sorteig pel qual s'escollien els membres de la Diputació del General (també coneguda com a Generalitat) i el govern de Barcelona que la monarquia havia adquirit l'any 1652 com a part de les conseqüències de la Guerra dels Segadors (1640-1652) (11).
L'esclat de la Guerra de Successió al 1702 i les accions repressives que va desencadenar també van acabar jugant un paper important en la creixent desafecció catalana envers Felip V, una mostra d'aquestes mesures va ser la immediata confiscació dels béns i les mercaderies dels comerciants holandesos i anglesos amb els quals la burgesia de Barcelona hi tenia tractes i l'expulsió del comerciant catòlic d'origen holandès Arnold Jägger, resident a Barcelona des del 1661, antic cònsol d'Holanda i ciutadà de ple dret (12).
Tot plegat ben aviat va conduir a la progressiva aparició d'un nucli de persones dins dels àmbits de l'activitat econòmica, acadèmica i cultural disposats a defendre les Constitucions i a reconèixer l'arxiduc Carles com a successor a la corona espanyola, aquest fet també va venir acompanyat d'una important activitat eclesiàstica que es va manifestar amb sermons donant suport a la causa austriacista (13) que s'anirà consolidant a Barcelona i a la plana de Vic amb la insaculació de càrrecs de tendència austriacista, reunions secretes als convents de Barcelona (com el de Santa Caterina) i la permissivitat demostrada per Benet Sala, bisbe de Barcelona, envers a frares i capellans dissidents (és en aquest moment que es té noticia per primer cop de l'ús del mot botifler per fer referència als partidaris de Felip V i als borbons en general).
La tensió existent coincideix amb la substitució del virrei comte de Palma per Francisco Fernández de Velasco i el primer intent de desembarcament aliat a Barcelona dut a terme per la flota anglesa el 31 de maig de 1704 (14), que va acabar fracassant degut al fet que els conspiradors van ser traïts i que els soldats aliats (2.600 homes) no van poder fer front a la Coronela, la milícia civil de 4.000 homes que defenia Barcelona i que, com les institucions catalanes en aquell moment, encara van romandre fidels al virrei Velasco.
Velasco però va endegar un fort moviment repressiu que ben aviat va omplir les presons barcelonines i que no va fer més que afavorir el moviment austriacista i que es va anar endurint encara més a mida que els aliats anaven obtenint èxits militars (com ara la conquesta de Gibraltar el 4 d'agost), arribant fins i tot a intervenir en la designació i restitució de càrrecs i el funcionament de la Diputació, exigint la substitució del vot per designació pel vot alta voce i conèixer el contingut de les deliberacions dutes a terme en el Consell de Cent tot que els seus membres estaven obligats a mantenir-ne el secret degut al càrrec institucional que ocupaven (15), fet que va acabar provocant l'empresonament de diversos càrrecs de la ciutat; a més a més les collites d'aquell any no van ser bones i no poder comprar blat al nord d'Europa per la prohibició de comerciar amb l'enemic no va ajudar a mantenir la calma (16).
Aquesta situació va acabar donant lloc al Pacte de Gènova, signat el 20 de juny de 1705 pels representants catalans Antoni de Peguera (1682-1707) i Domènec Perera (?-1706) i Mitford Crowe (1669-1719) representant a la reina Anna d'Anglaterra, pel qual els aliats es comprometien a desembarcar un exèrcit de 8.000 homes i 2.000 cavalls, a proporcionar 12.000 fusells als catalans i a respectar i defendre les Constitucions i el territori català, a canvi Catalunya es comprometia a reconèixer l'arxiduc Carles com a rei d'Espanya i a aportar 6.000 homes (17).
El 22 d'agost la flota aliada tornava a estar present a Barcelona i es va dur a terme un setge que permetria entrar a l'arxiduc a la ciutat el 7 de novembre i l'evacuació del virrei Velasco i de tots aquells que volguessin sortir de la ciutat (18).
La Guerra de Successió va prosseguir a Europa i als territoris que conformaven les seves possessions colonials, convertint el conflicte en un enfrontament de dimensions mundials que es va mantenir estable fins a l'any 1710 quan es van produir dos fets que van afectar les relacions entre els aliats (que no formaven precisament un bloc massa uniforme): per una banda els conservadors britànics (tories) van guanyar les eleccions al parlament i van advocar per establir la pau amb França i per l'altra la mort de l'emperador Josep I (1678-1711) el 17 d'abril de 1711 va fer que l'arxiduc Carles fos coronat el 22 de desembre d'aquell any com a Carles VI (19).
A això també li hem d'afegir una sèrie de desfetes que van patir els aliats en territori espanyol, com ara l'ocupació de Menorca el 5 d'abril de 1707 (20), la derrota de les forces austriacistes a la Batalla d'Almansa al 25 d'abril de 1707 (21), que va suposar l'ocupació del Regne de València (amb actes com l'incendi de la ciutat de Xativa del 19 de juny ordenat pel mateix Felip V), l'ocupació de Lleida el 10 de novembre de 1707 (22) i de Tortosa el 15 de juliol de 1708 (23), la Batalla de Brihuega del 8 de desembre de 1710 i la de Villaviciosa dos dies després (24) i la caiguda de Girona el 24 de gener de 1711 (25).
Els esdeveniments que acabo d'esmentar i el desgast econòmic que va representar mantenir un conflicte de manera tan perllongada en el temps van acabar donant lloc al conjunt de tractats multilaterals coneguts col·lectivament com a Tractat d'Utrecht, signat l'11 d'abril de 1713 i que va ser fruit dels contactes secrets iniciats entre britànics i francesos durant els primers mesos de 1711 (26). El Tractat va tenir com a resultat els següents acords:
- Armistici de les Corones de França i de Castella amb la Gran Bretanya (agost de 1712), seguit dels tractats de pau bilaterals entre Gran Bretanya i França (abril de 1713) i entre Gran Bretanya i la Corona de Castella (juliol de 1713).
- Signatura de tractats entre França i les Províncies Unides, Brandeburg, Portugal i el ducat de Savoia (juliol de 1713).
- Signatura de tractats entre i el ducat de Savoia (juliol de 1713), les Províncies Unides (juliol de 1714) i Portugal (febrer de 1715).
- Signatura de convenis comercials entre la Gran Bretanya i la Corona de Castella (març i desembre de 1714, desembre de 1715 i maig de 1716).
- Gran Bretanya pren possessió de Menorca i Gibraltar, ocupades durant la guerra (cedides per la Corona de Castella), Nova Escòcia (Acadia), la Badia de Hudson i Terranova (cedides per França), l’Illa de Saint Kitts en el Mar Carib. A més dels acords comercials coneguts amb els noms de Tractat de l'"asiento de negros" i "Vaixell permès".
- La Casa de Savoia veu retornades Savoia i Niça (ocupades per França durant la guerra) i rep Sicília (cedida per la Corona de Castella). Amb la possessió de Sicília rep el títol de rei que, amb diverses denominacions, tindrà a partir d’aleshores la casa de Savoia (primer reis de Sicília, després reis de Sardenya i finalment reis d’Itàlia).
- Les Províncies Unides reben la "barrera" flamenca (una sèrie de fortaleses en el nord dels Països Baixos espanyols que el Sacre Imperi Romà ajudà a finançar), cedida per Felip V de Castella.
- Brandeburg rep Güeldres del Nord (cedit pel rei de la Corona de Castella) i la "barrera" de Neuchâtel (cedida per França), a més de la seva transformació en regne amb el nom de Prússia. Frederic Guillem I en fou el primer rei.
- Portugal obté el retorn de la Colònia del Sacramento, ocupada per la Corona de Castella durant la guerra.
- Carles VI d'Àustria obté els Països Baixos espanyols, el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya (cedits pel rei de Castella). L'Arxiduc Carles d'Àustria, ara emperador, abandona qualsevol reclamació del tron castellà el 1725.
- França reconeix la successió protestant a Anglaterra i es compromet a no donar suport als pretendents Estuard. També es compromet a enderrocar les fortificacions de Dunquerque i a cegar el seu port i obté definitivament el Principat d’Orange (a la Provença).
- Felip V obté el reconeixement com a rei de la Corona de Castella i de les Índies per part de tots els països signats, en tant que s’estableix una clàusula que prohibeix que el rei de Castella i el de França siguin una mateixa persona.
Starhemberg va comunicar a les autoritats catalanes l'acord el dia 25 i en saber-se el contingut ben aviat es va produir una gran commoció a la ciutat tant en l'àmbit institucional com a nivell dels ciutadans a peu de carrer, arribant a produir-se protestes titllant als antics aliats en retirada de covards, fet que va fer decidir al mariscal a marxar precipitadament i d'incògnit el dia 27 deixant un buit legal a l'abandonar precipitadament les seves funcions de virrei (29).
Els fets es precipiten i la Diputació General decideix convocar la Junta de Braços el mateix dia 30 en veure la gravetat de la situació (30). La Junta de Braços era la institució que es convocava en els moments d'urgència i quan era necessari aconsellar sobre les decisions a adoptar o ratificar les que ja s'havien pres, cada braç representava a un estament concret: el braç eclesiàstic al clergat, el braç militar a la noblesa laica i el braç reial o popular a membres de ciutats i viles amb representació a les corts del Principat (31).
En les primeres deliberacions tant el braç militat com l'eclesiàstic es van pronunciar a favor de la rendició i la submissió a Felip V (tot i que després l'eclesiàstic es va abstenir i va declarar que acataria la decisió majoritària), però la voluntat expressada pel braç popular de resistir (és a dir, la gent del poble i no pas els polítics) és la que fa canviar d'opinió al braç militar i que s'acabi acordant el dia 5 de juliol la resistència a ultrança davant les tropes de Felip V, jurant lleialtat a Carles III i a les Constitucions, publicant-se el ban de guerra el dia 9 a les sis del matí (32).
Sabent com va acabar tot plegat és fàcil preguntar-se si resistir no va ser una mala idea, però també s'ha d'entendre que aquelles persones defensaven un sistema legal, representat per les Constitucions, en el qual el monarca no estava per sobre de la llei (i que per tant estava força allunyat del sistema absolutista que s'acabaria imposant) i que a més a més estaven decidits a defendre casa seva i les vides de les seves famílies (una decisió comprensible si es tenen en compte casos com l'incendi de Xativa i l'aplicació de "el diezmo de la horca", és a dir, l'execució penjant-los a la forca del 10% dels habitants de les poblacions que els borbons havien conquerit) (33).
A l'estiu de 1713 les úniques places fortes que encara resten en mans dels catalans són la ciutat de Barcelona i les fortaleses de Cardona i Castellciutat (34), aquesta última caurà el 28 de setembre d'aquell mateix any (35) i el seu comandant, el general Josep Moragues i Mas (1669-1715), executat d'una forma especialment cruel el 27 de març de 1715 a Barcelona: "arrastrado vivo por las calles por un caballo, degollado y hecho cuartos", a més a més el seu cap es va deixar penjat a una gàbia al Portal de Mar fins al 1727 com a advertiment tot i les súpliques de la seva vídua (36).
Barcelona és sotmesa a setge pel Duc de Pópuli tant per mar com per terra (20.000 soldats francesos i castellans i un important contingent d’artilleria) des del 25 de juliol de 1713 mentre a la resta del país es du a terme una campanya repressiva indiscriminada contra la població civil i qualsevol persona que s'hagi aixecat en armes per enfrontar-se a l'invasor (37).
El dia després de l’inici del setge el Duc va exigir la rendició de la ciutat, petició que els defensors van rebutjar amb l’esperança d’un canvi de la situació, ja fos arribant a un acord amb Felip V o que els antics aliats, fonamentalment la Gran Bretanya, canviessin d’opinió i es disposessin a enviar ajuda militar (38). Davant d’aquesta negativa es comença a crear un cinturó fortificat aprofitant les viles i masies properes a la ciutat (com ara Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sarrià o Sant Gervasi) (39) i comença un setge on la fam jugarà un paper important, però que contra tot pronòstic no farà desistir als assetjats i conduirà a tot un seguit d’atacs i contraatacs sense que els atacants obtinguin un clar avantatge i que van començar a destruir la ciutat provocant nombrosos incendis, fet que va obligar a bona part dels seus habitants a refugiar-se fora muralla, al barri de l'Arenal (l'actual Barceloneta) i a les platges de San Bertran (entre les Drassanes i Montjuïc); Pópuli fins i tot va demanar a l'almirall Du Casse (1646-1715), comandant de l'estol francès, que comences a bombardejar la capital però aquest si va negar al·legant que no volia atacar a la població civil (40).
Pópuli, pensant que ben aviat seria substituït al ser evident que no havia complert amb la missió que se li havia encomanat va decidir intentar-ho per darrer cop amb el cruel, i covard, bombardeig que va començar el 22 de maig de 1714 i que després d'un mes de duració i havent emprat 12.000 granades explosives (41) ja havia destruït prop d'un terç de la ciutat (42).
Va ser aleshores quan el Duc de Pópuli va ser substituït el 6 de juliol per James Fitz-James Stuart (1670-1734), primer Duc de Berwick (43), fill il·legítim del derrocat rei Jaume II d'Anglaterra i en aquells moments al servei de la corona francesa com a mariscal del seu exèrcit.
Per acabar definitivament el setge Berwick disposa d'un exèrcit de 39.000 homes (tropes espanyoles i franceses però també sicilianes, napolitanes i valones) i l'important tren d'artilleria que va acumular Pópuli (80 canons i més de 30 morters), a més a més d'una altra força de 50.000 homes que s'encarrega d'ocupar el país (44). El seu pla d'atac ha sigut concebut per Joris Prosper de Verboom, militar borbó que va romandre com a presoner a la ciutat des del 1710 (després de la Batalla d'Almenara) fins al 1712 quan va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Aquest període de temps li va donar l'oportunitat d'estudiar les defenses de Barcelona, formades per muralles i baluards, que podia caure davant d'un atac decidit emprant l'artilleria i els assalts d'infanteria de forma combinada junt amb l'excavació de trinxeres d'aproximació (45) seguint els mètodes de Sébastien Le Prestre de Vauban.
Per últim la flota francesa acaba reforçant amb més vaixells l'estol de l'almirall Du Casse, que pot tancar definitivament el bloqueig naval des del riu Llobregat fins al riu Besós evitant l’arribada de més queviures i municions des de l'illa de Mallorca(46).
Barcelona disposava per a la seva defensa d'una força considerablement menor formada per un total de 5.365 homes (una proporció d'1 soldat defensor per cada 8 soldats assaltants) amb la següent composició (47) (48) (49):
1.465 soldats de l'exèrcit regular català (que inclou també artillers mallorquins i soldats d'infanteria napolitans, soldats i hússars de cavalleria hongaresos que decidiren romandre en territori català en el moment de l'evacuació de les forces austriacistes).
3.500 homes de la Coronela, la milícia de caràcter civil formada pels diferents gremis d'oficis i professions de la ciutat així com estudiants, sota el comandament del conseller en cap, Rafael de Casanova.
400 voluntaris de diferents procedències (incloent valencians i aragonesos).
| FORCES REGULARS | |
| Infanteria | |
| Regiment de la Diputació | 70 homes |
| Regiment de la Concepció | 275 homes |
| Regiment de Santa Eulàlia | 140 homes |
| Regiment del Roser | 120 homes |
| Regiment de Sant Narcís | 180 homes |
| Regiment de Desemparats | 200 homes |
| Total | 985 homes |
| Artilleria i enginyers | |
| Total | 100 homes |
| Cavalleria | |
| Regiment de Sant Jordi | 170 homes |
| Regiment de Cuirassers de Sant Miquel | 150 homes |
| Regiment de la Fe | 60 homes |
| Total | 380 homes |
| Total de forces regulars | 1.465 homes |
| FORCES IRREGULARS | |
| Coronela | 3.500 homes |
| Voluntaris | 400 homes |
| Total de forces irregulars | 3.900 homes |
| FORCES TOTALS DE LA GUARNICIÓ | 5.365 homes |
Com a comandant de les forces que defenen Barcelona s’hi troba el general Antonio de Villaroel i Peláez (1656-1726), nascut a Barcelona de pare gallec, el militar Cristóbal de Villaroel, i de mare asturiana, Catalina Peláez. Villaroel primer va formar part de l'exèrcit de Felip V, però amb la caiguda en desgràcia del Duc Felip d’Orleans, cap de l’exèrcit borbònic, va decidir canviar de bàndol al 1710 i refusà ser evacuat amb les forces imperials austríaques (50).
La situació en aquests moments ja és molt greu, ja que a més a més de la manca de subministraments, la fam i l’aparició de malalties com el tifus i la disenteria també es fa palès el nombre minvant de defensors, menys d’un per a cada metre de muralla, fet que evita que puguin ser rellevats i descansar apropiadament, havent de romandre en la seva posició (51).
Durant els mesos de juliol i agost s’incrementen els combats i es produeixen accions com ara l’intent de Villaroel al capdavant de 2.000 homes el 13 de juliol (52) per destruir les obres de la trinxera d’aproximació borbònica o la batalla pel baluard de Santa Clara dels dies 12 al 14 d’agost (53), on la companyia de la Coronela formada pels Joves Estudiants de Lleis, dirigida pel catedràtic Marià Bassons (mort en el combat) (54), és capaç de contenir amb una càrrega de baioneta una força atacant 5 vegades superior (55) i que tot i que suposa una victòria per als catalans també es va acabar saldant amb un terç de baixes entre els defensors de la ciutat.
L'assalt final a Barcelona es produirà el dimarts 11 de setembre (56) (57) a dos quarts de cinc del matí i suposarà uns combats terribles i acarnissats amb una duració de deu hores i mitja que enfrontaran als poc més de 5.000 defensors de la ciutat i als civils que s'uneixen a la batalla contra un total de 35.000 soldats, incloent part de les reserves de l'exèrcit francoespanyol que Berwick mobilitzà per mantenir la pressió i intentar penetrar dins la ciutat per les bretxes que s'han produït a la muralla durant el setge.
A les dues de la tarda, enmig de la fortor dels cadàvers, l'olor de pólvora i els molts incendis que patia la ciutat, el front es va estabilitzar degut al cansament i les pèrdues humanes de tots dos bàndols: els defensors havien aconseguit aturar als atacants i evitar que s'endinsessin dins de la ciutat contenint-los al Pla d'en Llull (a l'actual barri del Born) i al convent de Santa Clara, al convent de Sant Agustí i al convent de Sant Pere de les Puel·les, on Rafael de Casanova va ser ferit mentre enarborava la bandera de Santa Eulàlia. Va ser en aquest moment de treva quan Villaroel, ferit mentre dirigia la càrrega de cavalleria de dos quarts de nou del matí al pla d'en Llull, decideix com a comandant en cap de la plaça que es negociï amb Berwick la capitulació de la ciutat en uns termes que evitessin la rendició incondicional, els saquejos i les morts indiscriminades.
Les negociacions es van allargar fins al 12 de setembre i finalment es va arribar a un acord de capitulació en el que Berwick es comprometia a respectar les vides i propietats dels vençuts a canvi del lliurament de les armes, l'ocupació militar de la ciutat l'endemà i la rendició dels castells de Montjuïc i Cardona, que es va materialitzar el dia 16. El setge i la caiguda de Barcelona deixava a les forces catalanes 7.000 baixes i 10.000 a les dels borbònics.
Hom podria pensar que aquí es va acabar tot, però la repressió tot just va començar l'endemà de la capitulació (58) quan el superintendent Jose Patiño, nomenat per Felip V, es va establir a Barcelona i va procedir a anular totes les institucions catalanes, a més a més també es va procedir a la persecució de tots aquells que s’haguessin significat contra Felip V o s’haguessin resistit a l’ocupació (es calcula que com a mínim es va detenir, executar o deportar a més de 4.000 persones incloent a civils i militars com ara Villaroel, que va ser empresonat a la Corunya fins al 1726, sent alliberat quatre mesos abans de la seva mort al 22 de febrer).
Com a part de l'aparell repressiu també es va construir la fortalesa de la Ciutadella (59), dissenyada per Verboom per a controlar la ciutat junt amb el castell de Montjuïc, ja existent, i construïda en el període de temps que va del març de 1716 fins al gener de 1725, per aconseguir l'espai necessari es va enderrocar el barri de la Ribera i part de la zona del Rec Comtal, els habitants d'aquella zona van ser obligats a abandonar casa seva i els problemes d'allotjament que se'n van derivar no es van arreglar fins a la construcció del barri de la Barceloneta a l'any 1753; tot i que podria semblar una estructura defensiva de la ciutat de fet va ser usada per a controlar-la i evitar que aquesta es rebel·lés. Barcelona no va recuperar aquest espai fins a l'any 1869, quan va ser retornat a la ciutat i la fortalesa es va derruir per construir el parc públic que existeix actualment (60).
Altres conseqüències de la derrota catalana van ser la promulgació del Decret de Nova Planta (61) el 16 de gener de 1716 (que ja s'aplicava des del 1707 a València i Aragó) i que substituïa tota la normativa legal, fiscal i judicial catalanes per una monarquia absolutista i una Espanya que, d'estar formada per diferents regnes, passa a ser un Estat centralitzat i unificat (62) que també acaba intervenint en tots els àmbits incloent el de la cultura, ja que fa clausurar totes les universitats catalanes llevat de la de Cervera (ciutat que s'havia mostrat fidel des d'un primer moment a Felip V), que es crea pel decret de l'11 de maig de 1717 com a institució controlada directament per la monarquia (63) i s'imposa el castellà com a única llengua oficial (64).
Amb l’article d’avui he volgut recordar de forma breu un episodi cabdal del passat de la meva ciutat que es va esdevenir ara fa una mica més de 3 segles i que actualment es commemora amb la Diada de Catalunya per recordar aquests fets i retre homenatge a qui va defensar casa seva. D’aquests esdeveniments se n’ha escrit molt i se n’ha opinat molt i de ben segur que se seguirà fent (qui sap, potser jo també escriure altres entrades sobre el tema, és tant complex i hi ha tant a dir...).
Notes
(1) ^ Clàudia Pujol 2013, p. 6
(2) ^ Clàudia Pujol 2013, p. 14
(3) ^ Clàudia Pujol 2013, p. 17
(4) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p.18. Es creu que Carles II patia de la síndrome de Klinefelter com a resultat dels diversos matrimonis endogàmics que s'havien produït des de feia generacions a la seva família.
(5) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 57
(6) ^Santiago Albertí 2006, p. 24 i 25
(7) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 35
(8) ^Santiago Albertí 2006, p. 19
(9) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 58 i 59
(10) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 72
(11) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 73
(12) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 89
(13) ^ (14) ^ (15) ^ (16) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 104 a 108
(17) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global, p. 162 i 163
(18) ^ (19) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 91
(20) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 91
(21) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 112
(22) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 158
(23) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 157
(24) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 164
(25) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1 (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V, p. 112
(26) ^ http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d'Utrecht#Les_negociacions_secretes
(27) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 16
(28) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 12
(29) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 74 i 75
(30) ^ (32) ^ Guillem H. Pongiluppi, F. Xavier Hernàndez Cardona, p. 26
(31) ^ http://ca.wikipedia.org/wiki/Junta_de_Braços#Definici.C3.B3
(33) ^Arnau Consul, Agustí Alcoberro 2014, p. 14
(34) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 12
(35) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 12
(36) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 84
(37) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 24
(38) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 20
(39) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 21
(40) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 22
(41) ^Guillem H. Pongiluppi, F. Xavier Hernàndez Cardona 2012, p. 64
(42) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 22
(43) ^ (44) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 23
(45) ^(46) ^Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 28 i 29
(47) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 32 i 33
(48) ^ Santiago Albertí 2006, p. 237 i 238
(49) ^ Guillem H. Pongiluppi, F. Xavier Hernàndez Cardona 2012, p. 26
(50) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 130
(51) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 33
(52) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 42 i 43
(53) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 52 a 62
(54) ^ Santiago Albertí 2006, p. 315
(55) ^ Pere Puig, Agustí Alcoberro 2014, p. 46
(56) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l'11 de setembre de 1714, p. 125 a 175
(57) ^ Sònia Casas Codinach 2014, p. 48 a 53
(58) ^ Angel Casals, Oriol Gracia 2014, p. 56 a 60
(59) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum V (1714-1760): Les conseqüències de la derrota, p. 162
(60) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum V (1714-1760): Les conseqüències de la derrota, p. 162
(61) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum V (1714-1760): Les conseqüències de la derrota, p. 46
(62) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum V (1714-1760): Les conseqüències de la derrota, p. 60
(63) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum V (1714-1760): Les conseqüències de la derrota, p. 60
(64) ^ Oriol Soler, Agustí Alcoberro 2013 La Guerra de Successió dia a dia. Volum V (1714-1760): Les conseqüències de la derrota, p. 68
Bibliografia consultada
>
Arnau Consul, Agustí Alcoberro. Viurem lliures o morirem!
Sapiens nº 147. Especial 11 de setembre
Setembre de 2014
ISSN: 1695-2014
http://www.sapiens.cat
Pere Puig, Agustí Alcoberro. Qui manava a Barcelona el 1714?
Sapiens nº 147. Especial 11 de setembre
Setembre de 2014
ISSN: 1695-2014
http://www.sapiens.cat
Sònia Casas Codinach. L'11 de setembre, hora a hora
Sapiens nº 147. Especial 11 de setembre
Setembre de 2014
ISSN: 1695-2014
http://www.sapiens.cat
Angel Casals, Oriol Gracia. Catalunya sense govern
Sapiens nº 147. Especial 11 de setembre
Setembre de 2014
ISSN: 1695-2014
http://www.sapiens.cat
Claudia Pujol. El Món del 1714. A l’entorn de Barcelona
Col·lecció MUHBA Llibrets de Sala
Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, Museu d’Història de Barcelona, desembre de 2013. ISBN: 978-84-9850-520-7
http://www.bcn.cat/publicacions
http://www.museuhistoriabcn.cat
Guillem H. Pongiluppi, F. Xavier Hernàndez Cardona. 1714. El Setge de Barcelona.
Barcelona: Angle Editorial, novembre de 2012. ISBN: 978-84-15695-09-7
http://www.angleeditorial.com
Oriol Soler (Director del projecte), Agustí Alcoberro (Direcció científica).La Guerra de Successió dia a dia.
Volum 1 (1700 – 1705): La primera guerra global
Volum 1I (1705 – 1707): Catalunya contra Felip V
Volum 1II (1707 – 1713): La traïció aliada
Volum 1V (1713 – 1714): El setge de Barcelona i l’11 de setembre del 1714
Volum V (1714 – 1760): Les conseqüències de la derrota
Volum V1 (1760– 1900): El renaixement de Catalunya
Barcelona: Batiscafo SL, Ara Llibres SCCL, Sapiens Publicacions, setembre de 2013. ISBN: 978-84-15642-56-5
http://www.arallibres.cat
http://www.sapienspublicacions.cat
Santiago Albertí. L’Onze de Setembre
Barcelona: Albertí Editors, setembre 2006. ISBN: 84-7246-079-7
http://www.albertieditor.cat
Llocs web interessants
http://www.tricentenari.cat
http://tricentenari.gencat.cat/ca/recursos/
http://www.diaridesetge.cat/
http://www.cardona1714.cat/
Aquesta entrada tambè està disponible en els següents idiomes:
Castellano English
PDF
No hay comentarios:
Publicar un comentario