Espanyols a la Resistència Francesa

Durant els mesos de gener i febrer de 1939 es va produir a terres catalanes un èxode mai vist fins el moment a la Guerra Civil Espanyola: 500.000 persones (majoritàriament població civil i part de l’Exèrcit Republicà) es van dirigir cap a territori francès fugint de l’avançada de l’exèrcit sublevat del general Franco contra el govern legítim i la persecució de les forces aèries enviades pels seus aliats a la guerra (Hitler i Mussolini), que metrallaven i bombardejaven els camins per on transitaven i les poblacions on es refugiaven.

Refugiats arribant a la ciutat de Le Perthus al febrer de 1939.
Fotografia de Bates Winifred.
(Imperial War Museum, ID: HU 33169)

Caça alemany Messerschmitt Bf109 de la Legió Condor

Bombarder alemany Heinkel 111 de la Legió Condor

Bombarder Savoia Marchetti 81 de l’Aviació Legionaria italiana

El govern de París, inicialment contrari al pas de les columnes de refugiats a territori francès, va accedir finalment a obrir la frontera allotjant-los en camps situats a les localitats de Saint-Cyprien, Argelès-sur-Mer i Barcarés, obrint-ne posteriorment més camps a Agde, Gurs, Vernet, Noé, Rieucros, Vernet d’Ariege, Mazerès, Septfonds i el Fort de Colliure. La vida a aquests camps va resultar ser molt penosa, ja que les condicions d’allotjament, alimentació i higiene foren extremadament deficients, fet que va produïr un empitjorament general de les condicions de salut dels internats, arribant a experimentar-se un gran nombre de morts entre els més dèbils (nens, malalts i ferits, gent gran...).

Reportatge Camp d’Argelers (TVC)
Enllaç 1
Enllaç 2
Fotografies del Camp D’Argelès realitzades per Robert Capa (Març de 1939)

Amb la declaració de guerra de França a Alemanya desprès de l’invasió de Polònia al setembre de 1939 als refugiats espanyols, que majoritàriament encara es trobaven a territori francès (pocs van poder emigrar o van desitjar tornar a Espanya), se’ls va donar l’oportunitat de contribuir a l’esforç de guerra, fet que implicava allistar-se a la Legió Estrangera, a les companyies de marxa o a les companyies de fortificació destinades a tasques de construcció militar. Va ser en aquestes circumstàncies quan es va produir la invasió alemanya i la derrota de 1940, fet que marcaria el destí del refugiats espanyols als anys següents.

Les xarxes d’evasió: El «Reseau Pat O’Leary» (també conegut com Grup Ponzán)

Les xarxes d’evasió usades per milers de refugiats que fugien de la barbàrie que va engolir Europa i pels soldats aliats en territori enemic per fugir de l’exèrcit alemany tenen el seu origen en el treball dut a terme per les organitzacions republicanes espanyoles a tots dos costats dels Pirineus, als que mes tard s’hi unirien els naixents grups de la Resistència Francesa.

Una de les xarxes més importants va ser iniciada per Francisco Ponzán Vidal, antic mestre nacional d’orientació anarquista i oficial del Servei d’Informació de la 24ª Divisió durant la Guerra Civil. Desprès d’arribar a França i pasar pel camp disciplinari de Vernet d’Ariege va contactar amb els seus correligionaris de l’Alt Aragó i La Rioja per crear una xarxa que connectés ambdós costats dels Pirineus. Quan aquesta xarxa va estar enllestida Ponzán va entrar en contacte amb agents del serveis secrets britànics presents a França que, abans de que es produís l’ocupació i haguessin de passar a la clandestinitat, li van proporcionar fons i un parell d’equips emissors de radio. Al març de 1941 Ponzán va acordar amb Louis Noveau (agent francès) i el capità anglès Ian Garrow (evadit recentment del camp de presoners de Saint-Hyppolyte-du-Fort), que la xarxa també s’encarregués de passar a Espanya els aviadors aliats derribats per a que desprès podessin arribar a Anglaterra.

Al mateix temps que la xarxa es ramificava també augmentaven les dificultats a les que s’enfrontaven, tant per l’actuació de les forces alemanyes decidides a destruir les organitzacions clandestines a territori ocupat com per la indiscreció o delació per part d’alguns dels pilots rescatats. Tot aixó va portar a la detenció d’una part important dels seus operatius, com va ser el cas de Garrow, detingut al juny de 1941 i la del doctor belga Albert Guérisse, enviat per substituir-lo i detingut als pocs dies de la seva arribada a França; tots dos van ser agafats per la policia de Vichy i empresonats a Marsella. Guérisse s’ho va fer venir bé per ser excarcerat, la identitat falsa que usava («Tinent Comandant Pat O’Leary»), va donar el nom amb el que la xarxa fou coneguda des d’aleshores pels Aliats.

Al 1942 el «Reseau Pat O’Leary» va centrar la seva activitat a l’Hotel de Paris de Toulouse, per on van passar la major part de les expedicions de la xarxa abans de dirigir-se a Espanya. Davant de l’acumulació d’arribades els guies no podien donar l’abast, això va aconsellar incrementar les sortides per mar, que estaven sent organitzades per Manel Huet Piera i Segunda Montero i en les que es van embarcar fugitius en vaixells mercants espanyols que anaven de Sète fins Barcelona i València (els capitans dels vaixells i els duaners francesos foren subornats, tot i que en el cas dels duaners també ho feien per fastiguejar els seus homòlegs alemanys).

Mapa de la Xarxa Ponzán (realitzat a partir d'aquest mapa)

Al 1943 les activitats de la xarxa d’evasió «Pat O’Leary» van estar un cop mes al punt de mira de la Gestapo (Ponzán havia ajudat a fugir Garrow del camp de Mauzac a Dordogne a principis de gener d’aquell any). Els alemanys van recórrer al suborn per intentar desmantellar l’organització, fet que van aconseguir en part quan un dels seus membres, el francès Roger Neveau (amb el sobrenom de «El Legionari»), va delatar al matrimoni Mongelard (propietaris de l’Hotel de Paris), al sastre jueu Ullman (encarregat de confeccionar roba i disfresses pels fugitius) i a Louis Noveau (detingut a la Línea de Demarcació que separava la França Ocupada de la França de Vichy mentres guiava a un grup d’aviadors). Al març d’aquell mateix any Guérisse també fou capturat de nou. Tots van ser deportats als camps d’extermini, Guérisse fou enviat primer a Dachau per ser traslladat posteriorment a Mauthausen, on va poder sobreviure gràcies a l’ajuda de l’organització clandestina internacional del camp (iniciada pels deportats espanyols que hi van ser internats en el periode 1939-1940).

Ponzán i els homes que no van ser agafats van reconstruir la xarxa, tot i que el més aconsellable per a Ponzán hagués sigut abandonar la zona immediatament. No ho va fer ja que desitjava organitzar l’evasió de la seva germana Pilar (detinguda a les redades anteriors i internada al camp de Brens), això va fer que se li acabés la sort ja que fou detingut per un policia francès al reconèixer-lo pel carrer. Desprès de la seva detenció fou condemnat a 6 mesos de presó per estar indocumentat (s’havia menjat la tarja d’identitat falsa mentre estava al calabós esperant ser interrogat).

Desprès d’aquests 6 mesos i quan era a punt de ser excarcerat la Gestapo (que ssopitava de la seva veritable identitat) i part de l’aparell judicial de Vichy amb afinitat pels alemanys van aconseguir que fos condemnat a 8 mesos de presó per «activitats antinacionals» i traslladat el 6 de juny de 1944 als calabossos de Saint-Michel, reservats als detinguts per la Gestapo (i on segurament va ser torturat).

Placa del cementiri de Buzet
Al nostre germà Francisco Ponzán.
Exiliat polític espanyol.
Gran resistent.
Mort per França el 17/8/44 a l’edat de 33 anys.

El 17 d’agost, mentre ja es combatia als carrers de Toulouse per alliberar la ciutat, Francisco Ponzán i uns altes 50 presoners van ser trets de les seves cel·les i conduïts al bosc de Buzet-sur-Tarn (a uns 30 km. al NE de Toulouse) on van ser executats i els seus cossos cremats en tres fogueres (avui dia encara no se sap si van ser cremats vius).

Com a reconeixement pòstum als seus serveis Francisco Ponzán Vidal fou distingit amb els següents honors:

• Emblema de la Fulla de Llorer de sa Majestat (una distinció britànica que rarament es concedeix a estrangers)
• La Medalla de la Llibertat (concedida pel govern dels Estat Units)
• La Medalla de la Resistència i la Creu de Guerra amb palmes així com el grau de Capità de l’Exèrcit Francès i agent de missió de tercera classe

Els guerrillers espanyols a les forces de la Resistència

Desprès de la derrota de 1940 les companyies de marxa i fortificació van ser reconvertides en agrupacions de tipus disciplinari conegudes com Groupes de Travailleurs Étrangers (Grups de Treballadors Estrangers, GTE), que actuarien principalment a la França no ocupada (el Vichy de Pétain). En aquests grups s’integrarien els espanyols i els membres d’una vintena d’altres nacionalitats que, junt amb els ciutadans francesos, formarien el nucli de la Resistència.

Bandera de la França Lliure

Les primeres accions de les que es té noticia es van dur a terme l’hivern de 1941: el GTE 643 va fer esclatar parcialment el pont ferroviari de Saint-Brice-surVienne (Haute Vienne) i els GTE 514, 515 i 517 (regió alpina de Haute-Savoie) van dur a terme tasques de propaganda repartint octavetes subversives i realitzant tasques d’ajuda als perseguits pels nazis, donant-los aixopluc i documentació falsa.

Aquests primers actes de resistència van marcar el terreny per on es desplegarien els guerrillers espanyols: la regió dels Alps, la regió Centre i les costes de Bretanya i Normandia (això també va implicar la participació de ma d’obra espanyola a la construcció del Mur de l’Atlàntic, construcció defensiva duta a terme per l’Organització Todt per evitar futurs desembarcaments aliats al continent europeu, i que seria objectiu de diversos actes de sabotatge de diversos tipus) i tindrien Toulouse com a centre d’operacions i direcció.

Cartell roig acusant al Grup Manouchian

Els espanyols també van actuar a París, com fou el cas del català José Roig, executat al juliol de 1941 desprès de ser acusat d’efectuar tasques de reclutament per a De Gaulle (de fet fou un dels primers resistents executats a la capital) i Celestino Alfonso, part del Destacament Especial dirigit pel poeta armeni Missak Manouchian, els membres del qual foren agafats i afusellats el 21 de febrer de 1944 (la romanesa Olga Bancic, l’unica dona del grup, seria decapitada el 10 de maig de 1944 a Stuttgart). Desprès de l’afusellament dels 22 homes del grup es va publicar el famós «affiche rouge» (cartell roig) amb el que els ocupants pretenien criminalitzar al grup però que es va acabar convertint en una reivindicació del mateix.

Al mes de desembre de 1943 el Consell Nacional de la Resistència crea les Forces Françaises de l’Interieur (Forces Franceses de l’Interior, FFI), manades pel general Koenig, i que agrupen els diferents grups que estan combatent a l’ocupant nazi: les franceses Franc-Tireurs et Partisans Français (Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF), Armée Secrete (Exèrcit Secret, AS), Organisatión de Rssitánce de l’Armée (Organització de Resistència de l’Exèrcit, ORA) i els Franc-Tireurs et Partisans de la Main d’Oeuvre Immigrée (Franctiradors i Partisans de la Ma d’obra Immigrada, FTP-MOI) que agrupa la resta de nacionalitats.

Els guerrillers espanyols es van avenir en principi a aquesta nova organització, però al maig de 1944 es produeix el naixement de la Agrupación de Guerrilleros Españoles (AGE), que funcionarà com una força autònoma respecte a les FTP-MOI durant els combats de l’Alliberament i que els permetrà obtenir armes dels dirigents de la Resistència i aspirar a alliberar Espanya en un futur.

Als dies previs al Desembarcament de Normandia (6 de juny de 1944) els efectius de la guerrilla espanyola ronden els 12.000 homes, amb uns altres 1000 repartits entre els grups d’altres nacionalitats i prop de 24.000 en tasques d’ajuda, com per exemple enllaços i correus, en les que no s’anava armat.

Una de les accions més significatives en les que van participar els guerrillers espanyols (concretament la 3ª divisió de la AGE) en els combats de la Campanya de Normandia foren els combats de la «La Madeleine» del 22 i el 23 de juliol de 1944, en els que es va emboscar una columna alemanya de 1.500 soldats i diversos vehicles a la carretera de Saint-Hyppolite-du-Fort a Anduze (a uns 40 km al NO de Nimes) amb l’ajuda de maquis dels FTPF que coneixien la zona.

Aquesta entrada tambè està disponible en els següents idiomes:
Castellano English